Filosofia

2n TRIMESTRE
Activitats a entregar el dia del parcial (17-12-2013). Ja hi són totes.

1.- Comparació entre racionalisme i empirisme.
2.- Comparació entre realisme i idealisme.
3.- Crítica del racionalisme i l'empirisme.
4.- Crítica del realisme i l'idealisme.
5.- Amb quina postura t'identifiques més? Per què?
_____

Ànalisi del text J. Locke:
6.- Idees principals.
7.- Exemplificació de les funcions del llenguatge humà (representativa, expressiva i apel·lativa).
8.- Analitza segons les tres dimensions del llenguatge humà:
- Deixa'm el got un moment.
- La Maria és baixa i fa 1'90.
- Dissabte, davant de la casa de la seva xicota, en un estat d'extrema debilitat.
- L'aigua està calenta.
- Quin fred fa aquest estiu.
- Sóc idiota.
_____

9.- Explica i distingeix les nocions de signe i símbol. Posa'n un exemple.
10.- Quins són elements propis del llenguatge humà? Explica'ls.
11.- Perquè diem que no és possible conèixer al marge del llenguatge?
12.- Explica què és la fantasia i quina és la seva relació amb la raó.
13.- Com entens l'afirmació "Els límits del nostre llenguatge expressen els límits del nostre món"?
14.- Segons quins criteris podem dir "Això és una obra d'art"?
_____


1r TRIMESTRE
Aquí trobaràs els apunts de Filosofia. Per anar a la pàgina del professor, clica aquí.

1. INTRODUCCIÓ

1.1 L’origen de la filosofia.

La paraula filosofia és d’origen grec i significa, etimològicament, estimar (filo) la saviesa (sofia). La filosofia implica un desig de coneixement i un plaer pel saber. Diuen que el primer que va fer servir aquest terme va ser Pitàgores al declarar que ell no era un savi sinó un amant de la saviesa. Els únics savis són els déus, per els homes la saviesa és un camí sense fi, un somni. No obstant, el primer filòsof és anterior a Pitàgores; l’origen de la filosofia s’estableix a la perifèria grega, a l’Àsia Menor i, en concret, a la ciutat de Milet (Jònia) on en el segle VI a.C. Tales, va fer un primer intent de donar una explicació racional i sistemàtica de l’ordre de la natura.

La filosofia és, doncs, una revolució en l’àmbit del coneixement, una cosa nova sense cap comparació amb els altres “sabers” o creences de l’època, una novetat absoluta i, a més a més, un fenomen exclusivament occidental. La filosofia no és continuadora de a religió hebrea ni de l’astrologia babilònica ni de la matemàtica egípcia sinó que estableix una metodologia diferent basada en l’observació i la racionalitat.

1.2 El mite.

Abans de l’arribada de la filosofia, els grecs havien trobat una manera d’explicar la natura: el mite. La mitologia grega es transmetia oralment i barrejava diferents tradicions culturals en un intent de donar una explicació a l’origen, la naturalesa i el funcionament de la realitat. Aquesta explicació mitològica recorria a l’existència dels déus: uns éssers poderosos i sobrenaturals, al mateix temps que, plens d’atributs humans. Personatges plens de dons, virtuts, passions i defectes que encarnaven les forces de la natura i servien d’explicació última del per què de les coses. Els déus representen els fenòmens naturals al mateix temps que els diferents aspectes de la naturalesa humana: la intel·ligència, l’amor, la justícia... Els relats mitològics són sempre irracionals i les seves explicacions ni es justifiquen ni es demostren de manera lògica o coherent ja que no recorren a formulacions precises ni comprovables. Els mites s'imposen com a relats plens d'autoritat però sense justificació; no es revisen ni es modifiquen. S’accepten i s’assumeixen tal i com han arribat des de la tradició ja que les coses sempre han estat així. La mitologia grega és un intent d’explicar el món que ens envolta mitjançant la personificació, divinització i individualització de la natura. Darrera d’aquesta mitologia hi havia una religió pública, politeista, antropomòrfica i natural. Religió perquè estava dotada d’un culte estable, pública perquè era oberta i practicada per tots els membres de la societat. El creient considerava que la veneració i el culte als déus podia modificar el comportament de la natura ja que els déus encarnaven els fenòmens naturals.

1.3 El pas del mite al logos.

La filosofia occidental neix a Grècia en el segle VI a.C. El seu naixement es relaciona amb un canvi en la manera d’explicar els fenòmens quotidians que es coneix com el pas del mite al logos (en grec, logos significa raó). És a dir, la filosofia representa l’aparició del pensament racional i reflexiu. L'admiració és considerada, tant per Plató com per Aristòtil, com l'origen de la filosofia. Segons aquests autors la filosofia va sorgir de l’admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l’estranyesa. El filòsof és conscient de la grandiositat del món que l’envolta i se sent superat, impressionat, sorprès, corprès... Al mateix temps, pren consciència de la seva ignorància, és a dir, de que no té cap resposta als interrogants de la natura i neix, dins seu, el desig de saviesa i de coneixement. Aquesta admiració no procedeix d’una orientació cap a coneixements pràctics, encaminats a aconseguir finalitats concretes que millorin tals o quals aspectes de la nostra existència, sinó que procedeix d'un desconcert. Qui s’admira, qui experimenta la sensació de sorpresa o meravella davant algun problema, ho fa perquè experimenta una certa desorientació, es troba en una situació semblant a la que experimentem davant una paradoxa.

El filòsof s’admira davant d’un món enigmàtic que el planteja tota mena d’interrogants a la recerca d’un ordre. La recerca d’aquest ordre és la resposta a aquella admiració. Per això, Aristòtil diu també que ja els forjadors de mites eren, en certa forma, filòsofs, perquè els mites es componen d’elements meravellosos o generadors d’admiració. L’univers és un cosmos harmònic i no pas caòtic, un món ordenat que pot ser conegut mitjançant el conjunt de relacions que formen la natura (la physis). L’explicació de l’origen i de la regularitat dels fenòmens del món natural és la tasca filosòfica però, a diferència del mite, la filosofia té un caràcter racional, sistemàtic i crític. La racionalitat filosòfica implica que tot coneixement ha de tenir el suport d’un seguit d’observacions de l’experiència i d’argumentacions lògiques que demostrin i justifiquin el perquè. Al mateix temps, el caràcter sistemàtic de la filosofia exigeix que totes les afirmacions estiguin relacionades i organitzades dins d’un sistema que no admet

incoherències. El seu caràcter crític està molt relacionat amb un altre element del saber filosòfic: el dubte.
El dubte, la consciència de no saber i la necessitat de coneixement és l’altre element que porten als homes a filosofar. Dubtar significa revisar críticament allò que tots donen per cert però que mai no ha sigut comprovat. El dubte filosòfic implica no acceptar com a bona la primera solució sinó, al contrari, ser crític i sotmetre-ho tot a un examen acurat.
Que [la filosofia] no es tracta d'una ciència productiva, és evident ja pels primers que van filosofar. Perquè els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com les canvis de la lluna i els relatius a sol i a les estrelles, i la generació de l'univers.
Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també aquell qui estima els mites és d'alguna manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat.
I així ho testifica el que va succeir. Ja que aquesta disciplina va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure a aquell que és per a si mateix i no per a un altre, així considerem a aquesta com l'única ciència lliure, doncs aquesta sola és per a si mateixa. [...] Així, doncs, totes les ciències són més necessàries que aquesta; però millor, no ho és cap.

____________________________________________

Metafísica, 982b- 983a.

2. EL SABER CIENTÍFIC

2.1 Evolució del terme ciència

La paraula “ciència” prové de la paraula grega scire (conèixer) i, concretament, de la paraula scientia (coneixement). Així doncs, hem d’entendre la ciència com a un tipus de coneixement.

La noció de ciència ha estat molt lligada a la de filosofia des del seu origen i fins el

naixement de la ciència moderna.

En el món grec s’entenia la ciència com a episteme (episteme), és a dir, com a veritat. L’episteme era el tipus de coneixement més elevat i només es podia arribar a ell després d’una dura tasca dialèctica i discursiva. Els grecs entenien que el procés mitjançant el qual s’arribava a la veritat era aletheia. La paraula aletheia es pot traduir com a “desvetllament”. És a dir, la veritat està amagada sota l’aparença externa i només aquell capaç d’anar més enllà d’aquestes aparences externes serà capaç d’arribar a la veritat. Quan el coneixement humà no anava més enllà de les aparences externes, aleshores, no hi havia coneixement sinó doxa (opinió).

La veritable comprensió de les coses no equival a la seva descripció externa i física obtinguda mitjançant l’observació sinó a la resposta última i definitiva al per què són així. Segons Plató per arribar a aquest coneixement definitiu cal fer servir la dianoia, és a dir, el coneixement matemàtic i la noesis, és a dir, el coneixement dialèctic, que és el més rigorós però que no és propi del món físic sinó del món intel·ligible, immutable i etern.

Aristòtil concep la filosofia com a ciència primera, aquella que tracta dels primers principis metafísics i de les causes últimes. Assenyala la veritat (ciència) com a un tipus de coneixement universal i necessari produït per deducció des dels primers principis.

A l’Edat Mitjana, la filosofia es convertirà en una ciència auxiliar de la Teologia (únic coneixement vàlid i veritable) que establirà, a través de la revelació divina, la veritat. Amb l’arribada del renaixement es produiran un seguit de canvis polítics, sociològics i religiosos que esdevindran també en canvis culturals i científics. Per exemple, la ciència es focalitzarà en la seva aplicació pràctica i utilitat tècnica, centrant-se en el coneixement empíric i allunyant-se del saber filosòfic, universal, etern i immutable. El primer en acostar-se a aquesta noció moderna de ciència i en posar els primers esglaons del nou mètode científic serà Francis Bacon que establirà l’observació i la inducció posterior com a únic mètode de coneixement vàlid. Bacon estava convençut de que les hipòtesis estaven carregades de prejudicis i de que les matemàtiques eren tan especulatives com la metafísica i que, per tant, havien de romandre allunyades de la ciència.

Galileu Galilei va ser el primer en fer servir de manera complementària la matemàtica i l’experimentació. El renaixement va fer possible la recuperació dels textos d’Euclides i la traducció de les obres d’Arquímedes, de manera que la forma de situar-se davant dels problemes científics quotidians va canviar de manera significativa. Galileu va prendre les matemàtiques com eina conductora i teòrica de la seva investigació (allunyant-se de la deducció racional); a més a més, va fer servir aparells de la seva invenció per tal de dur a terme observacions i experimentacions. D’aquesta manera, s’inicia un nou camí en el mètode científic: el mètode hipotètico-deductiu. Tot i així, és Newton qui va aconseguir aplicar, definitivament, la matemàtica a l’estudi de l’univers. El model de Newton dóna una explicació unitària del món físic des de les relacions matemàtiques que regeixen els fenòmens. Així, des de l’experiència i la interpretació matemàtica aconsegueix unificar les lleis físiques en una teoria general. Així doncs, la ciència actual es fonamenta en l’experimentació i les matemàtiques aplicades a l’estudi de la realitat però el seu objectiu s’allunya de l’episteme grega ja que es centra únicament en el la descripció de les coses i en el seu comportament.

2.2 El canvis de paradigmes

Thomas S. Kuhn és el pensador que més ha estudiat sobre els canvis científics. Segons Kuhn, els científics practiquen una disciplina científica dintre d’un paradigma, és a dir, dintre d’un conjunt de supòsits i creences bàsiques.

Los modelos paradigmáticos son modelos metafísicos y epistemológicos, que proporcionan el "contexto" en que se forman los diferentes modelos teóricos y teorías de un nivel inferior, presentando las directrices generales de agrupamiento de las diferentes teorías. Però, afirma Kuhn que, en determinades ocasions i per causes diverses, la ciència entre en crisi i es desencadena una revolució científica que provoca la substitució del paradigma vigent per un altre que mostra més possibilitats per resoldre problemes.

Com exemple dels canvis de paradigmes, en la seva obra L’estructura de les revolucions científiques (1962), Thomas S. Kuhn explica alguns canvis de paradigma significatius al llarg de la història, entre ells, la substitució del model cosmològic geocèntric de Ptolomeu pels sistema heliocèntric de Copèrnic.

Afirma Kuhn que el primer en descobrir les dificultats del sistema geocèntric i postular un nou model heliocèntric va ser  Copèrnic però que les seves idees no van tenir cap èxit i els seus contemporanis van les van rebutjar. Tanmateix, uns anys més tard, tant Kepler com Galileu van reprendre les crítiques de Copèrnic amb més èxit davant de la comunitat científica. Ni Kepler ni Galileu van fer cap demostració del seu model heliocèntric sinó simplement conjectures que, curiosament, aquesta vegada sí, van aconseguir un canvi de paradigma que no serà consolidat fins que Newton no unifiqués en una teoria única tots els postulats de Kepler i Galileu.

D’aquesta manera, Kuhn sosté que l’evolució de les teories científiques no prové de l’acumulació de fets sinó de “revolucions” científiques que suposen un canvi radical en les conviccions anteriors.