Català

Irregularitats lexemàtiques
De la 1a conjugació
Els verbs de la primera conjugació acaben en -ar i tots són regulars, excepte anar i estar.
El verb anar convina dos lexemes: AN-, VA-
Anar imperatiu: vés (accent diacrític) tu, vagi ell, anem nosaltres, aneu vosaltres, vagin ells.
El verbar estar té dos lexemes; el pur i el velar [k/g]  (c/g)
El lexema velar està en la primera persona del singular del:
- Present d'indicatiu (estic).
- Perfet simple (estiguí).
- Present de subjuntiu (estigui).
- Pretèrit imperfet de subjunti (estigui). 
- 3a persona del singular d'imperatiu (estigues).

Irregularitat en l'auxiliaritat
Tots els verbs de la primera conjugació que tenen el lexema acabat en vocal afegeixen dièresi en les terminacions -ï, -ïs, -ïn del present de subjuntiu i imperatiu.
Exemples:
Infinitiu: actuar, situar, estudiar.
Present de subjuntiu: actuï, situï, estudïi
Imperatiu: actuï, situï, estudïi, actuïn (ells), situïn (ells), estudiïn (ells).

De la 2a conjugació
Es diferencien tres grups segons la terminació:
Primer grup: -ndre, -ldre, -ler, -er (entendre, resoldre, voler, fer)
Segon grup: -èixer (aparèixer, conèixer)
Tercer grup: lexema diftong creixent + RE {l'imperatiu mai és complet!} (seure, beure)

Primer grup:
- Lexema pur (es treu la terminació del verb).
- Lexema velar [k/g]
- Lexema -d- eufònic. Es troba en l'infinitiu, futur simple i condicional. 
Per trobar la d afònica, identificarem la 1a persona del plural del present d'indiciatiu. Si en el present no hi ha d, duu -d- eufònica.
Exemple: tipus de lexema del verb resoldre.
1a persona del singular:
Present d'indicatiu: resolc
Perfet d'indicatiu: resolguí
Present de subjuntiu: resolgui
Pretèrit imperfet de subjuntiu: resolgués.
Imperatiu (plural): resolgui, resolguem, resolguin.
- Lexema -d- fónica. Resoldré (futur simple), resoldria (condicional), resoldre (infinitiu).
- La resta, lexema pur.
- Tipus de lexemes del verb respondre.
Lexema velar. Primera persona del singular: responc (present d'indicatiu), responguí (perfet d'indicatiu), respongui (present de subjuntiu), respongués (pretèrit imperfet de subjuntiu). Respongui, responguem, responguin (2a persona del singular i del plural i 3a persona del plural d'imperatiu).
Lexema -d- eufònic. Respondré (futur simple), respondria (condicional), respondre (infinitiu).
Lexema pur: la resta.

Segon grup:
- Lexema velar
- Lexema pur
- Tots els verbs acabats en -èixer són regulars excepte conèixer i aparèixer i els seus derivats.
Aparèixer i conèixer, 1a persona de:
Present simple: aparec, conec.
Present de subjuntiu: apareguí, coneguí.
Pretèrit imperfet de subjuntiu: aparegués, conegués.
Imperatiu: aparegui, conegui. 2a i 3a persona de l'imperatiu, apareguem, coneguem, apareguin, coneguin.
Participi: conegut, coneguda, coneguts, conegudes; aparegut, apareguda, apareguts, aparegudes.
- La resta, lexema pur.

Tercer grup:
- Lexema velar
- Lexema que depèn del gerundi;
Canvia la u per la  v, (beure, bevent), el lexema és labiodental.
Canvia la u per la i (caure, caient), el lexema és -i- antihiàtica.
Canvia la u per Ø (res), el lexema és sense v.
- Temps on apareixen aquests lexemes:
1a i 2a persona del plural del present i imperfet d'indicatiu.
2a persona del plural de l'imperatiu.
Gerundi.
- La resta, lexema pur.

Irregularitat lexemàtica: dins el lexema.
Irregularitat en l'auxiliaritat: en la terminació.
Irregularitat vocàlica: en alguna vocal.
Irregularitat eufònica: si s'afegeix una lletra.

De la tercera conjugació
Els verbs de la tercera conjugació acaben en -ir i es conjuguen seguint dos models; el pur i l'incoatiu. Els incoatius són aquells verbs que present l'increment -eix- en les tres persones del singular i la 3a del plural del present d'indicatiu, del subjuntiu i de l'imperatiu. Per exemple, servir; serveixo, serveixi, serveix.
- La majoria dels verbs de la 3a conjugació són incoatius.
- N'hi que segueixen el model pur, però sovint es conjuguen erròniament com a incoatius, com ara ajupir o munyir. Cal, per tant, anar en compte.


Examen trimestral de català
Estructura i contingut de l'examen

- Fonètica (els apunts els trobareu al final d'aquest document, i poden entrar tot tipus de paraules treballades.
- Tòpics literaris. Explicar breument quatre o cinc tòpics literaris.
- Subgèneres de la prosa (o forma o contingut) i del teatre (ja se'ns indicarà a l'examen quin caldrà desenvolupar).
- Figures literàries: dir figura.
- El cafè de la granota. Pregunta del dossier de La Cruïlla (es troba al Moodle) i/o de la introducció del llibre. Dins dels apunts, els apartats que, per ser els més treballats a classe, tenen més possibilitat d'aparèixer són: 2.1 (simbologia de Mequinensa i intenció de Moncada quan escriu el llibre), 2.2 (sobretot el començament de la pàgina 7), 2.4 (estructura del llibre dient els contes) i 3.1 (fins la pàgina 12, aspectes més importants de la visió antifranquista i antidesarrollista que El Cafè de la Granota presenta).
- NO hi ha cap pregunta de cap conte en concret.
- En principi, no hi haurà cap oració per analitzar morfosintàcticament, però falta confirmar-ho.




Us deixo el link de la secció de català del moodle, on trobareu tots els apunts: català

APUNTS DE FONÈTICA (1r DE BATXILLERAT)
La fonètica és la part de l’estudi de la llengua que estudia els sons com a realitats físiques, articulades a l’aparell fonador, i perceptibles. Tota la fonètica dels nivells inicials és bàsicament articulatòria, és a dir, la que ateny només la producció dels sons a través dels òrgans fonadors humans. 
Així com els sons són les unitats mínimes de qualsevol llenguatge oral, no es pot dir que siguin la unitat mínima d’articulació. En efecte, aquesta unitat mínima d’articulació no és el so, sinó la síl·laba, que s’estudiarà més endavant.
Inicialment, cal observar els sons, que són universals i limitats per les pròpies limitacions de l’aparell fonador humà, com a realitats individuals, i el seu estudi es fa, generalment, de manera individualitzada i sistemàtica.

La classificació dels sons: vocals i consonants
Tot i que a priori qualsevol persona sap quines són les vocals i quines són les consonants, no és tan clar que es pugui establir una definició clara de què vol dir que un so sigui vocàlic o consonàntic. Les raons per les quals un so es considera vocàlic o consonàntic són estrictament fonètiques, de cap manera «ortogràfiques». Així doncs, es pot establir que els sons vocàlics són aquells que s’articulen sense que l’aire, en el seu pas per l’aparell fonador, trobi cap obstacle, mentre que en els sons consonàntics, l’aire troba diferents obstacles, per petits que siguin, en el seu camí cap a l’exterior.
Aquesta diferència, com es veurà en parlar de la síl·laba, confereix a les vocals unes característiques excepcionals que els permeten comportar-se de manera peculiar dins la síl·laba. (Cf. paràgraf posterior).

La unitat articulatòria mínima: la síl·laba.
El concepte de síl·laba, generalment, és bastant intuïtiu. Ara bé, realment, la síl·laba és un concepte estrictament fonètic. Tradicionalment, s’entén la síl·laba com a cadascun dels cops de veu que es fan en articular tires fòniques. En realitat, però, i des del punt de vista estrictament fonètic, la síl·laba és la unitat 
mínima d’articulació dels sons. És a dir, que els sons es poden articular només com a síl·labes.
Totes les síl·labes presenten un nucli sil·làbic, que és sempre un element que pot assumir la capacitat articulatòria mínima necessària per produir un so. En català, els únics sons que poden actuar com a nuclis sil·làbics són els vocàlics. Dit d’altra manera, la presència de la vocal és condició necessària i suficient per tenir una síl·laba. És condició necessària perquè no es pot tenir mai una síl·laba sense vocal, i és suficient 
perquè una i només una vocal por formar una síl·laba. O el que és el mateix, en una tira fònica hi ha necessàriament tantes síl·labes com vocals, ni més ni menys.


A partir d’aquí, es pot establir una nova definició de vocal, des del punt de vista funcional: la vocal és la condició mínima necessària i suficient per poder articular una síl·laba.
La vocal, nucli sil·làbic, pot anar acompanyada d’altres sons, que sempre són consonàntics. Aquests sons s’anomenen marginals, perquè són als marges de la síl·laba. Si es troben abans de la vocal, és a dir, a l’inici de la síl·laba, s’anomenen obertura. Els sons que es troben després de la vocal, s’anomenen coda. 
A totes les llengües del món existeixen les síl·labes. I igualment, totes les llengües presenten unes síl·labes que reben major força articulatòria que les que l’envolten. 
Aquesta síl·laba s’anomena síl·laba tònica. La síl·laba que rep menys força de veu, i que per tant s’oposa, en aquest sentit, a la tònica, s’anomena síl·laba àtona.
Com moltes altres llengües, el català fa una distinció molt clara entre síl·labes tòniques i àtones, amb valor fonològic. Els elements nuclears tònics difereixen dels àtons, de tal manera que es parla d’un sistema vocàlic tònic i d’un altre d’àton, diferents entre si.

ELS SONS VOCÀLICS
Ja s’han explicat les característiques dels sons vocàlics. El que cal ara és estudiar els elements vocàlics propis –però no exclusius– del català. Per procedir-hi, cal tenir present allò que ja s’ha exposat anteriorment: cal explicar els sons vocàlics distingint entre els que poden ser tònics i els que no ho poden ser.

La classificació de les vocals
Les vocals es classifiquen segons el grau d’obertura de la boca (en català, són sons estrictament bucals) en obertes i tancades. Com que és impossible si no és mitjançant convencions establir fins on un so és tancat o és obert, el que es fa es parlar de sons més oberts i de sons més tancats.
Alhora, les vocals es classifiquen també segons si es realitzen més anteriorment dins la boca o més posteriorment. Atenent el que s’ha dit al paràgraf anterior, es parla de vocals més anteriors i de vocals més posteriors.
Així doncs, es pot fer una classificació de les vocals segons si són més tancades o més obertes, i si són més anteriors o més posteriors. Atenent aquestes característiques, es pot establir el següent trapezi vocàlic:
+ anterior + posterior + tancada + oberta

El sistema tònic català 

El sistema vocàlic tònic català és molt homogeni a totes les varietats de la llengua. Es pot dir que el sistema més general consta de set elements. La discrepància dialectal més significativa la constitueix el mallorquí, que presenta l’antic sistema general del català oriental, amb vuit elements tònics. Els elements constitutius del sistema tònic català són els següents:

Només en mallorquí

La reducció vocàlica 
En català, com en moltes altres llengües, les vocals que resten en posició àtona perden característiques articulatòries i convergeixen cap a uns pocs elements. Aquest fenomen es coneix amb el nom de reducció vocàlica, i és molt típic de les llengües que marquen prominentment la síl·laba tònica i alhora tenen un sistema tònic ric. Llengües com l’anglès, el francès o el portuguès presenten també aquesta característica. 
Així doncs, el sistema vocàlic àton es veu alterat pels processos fonètics de reducció vocàlica, i en resulta un sistema més reduït, més pobre que el sistema tònic.

El sistema àton català
Tots els dialectes catalans tenen reducció vocàlica, però no tots se’n veuen afectats de la mateixa manera. De moment, ens referirem només al català central, i deixarem la resta de sistemes àtons catalans en parlar de dialectologia. Per entendre-ho, fixau-vos en els elements subratllats següents:
Posició tònica Posició àtona
[ˈi] difícil [i] dificultat
[ˈe] carrer [ə] carreró
[ˈɛ] cadena [ə] encadenar
[ˈa] casa [ə] caseta
[ˈɔ] porta [u] portal
[ˈo] cançó [u] cançoneta
[ˈu] únic [u] unicitat
+ anterior + posterior + tancada + oberta
[ˈi]
[ˈe]
[ˈɛ]
[ˈa]
[ˈu]
[ˈo]
[ˈɔ]
[ˈə]

Com es pot comprovar, a la columna de l’esquerra hi ha set paraules amb set vocals tòniques diferents, però a la dreta tan sols hi ha tres elements vocàlics que corresponguin a les set vocals anteriors: [i], [ə], [u].
Així, el que en resulta és que les vocals més tancades no s’alteren, però les vocals obertes sí: [ˈe], [ˈɛ] i [ˈa] es neutralitzen en [ə] en posició àtona, i [ˈɔ] i [ˈo] es neutralitzen en [u].
D’això en resulta un sistema àton, en català central, com el següent:
Les semivocals i els diftongs
Les vocals més tancades, [i] i [u], s’anomenen també vocals febles. Aquestes vocals, quan en determinats contextos topen amb una altra vocal, perden la seva característica vocàlica i deixen de ser nucli sil·làbic, i es transformen en el que s’anomena semivocal. Així, la semivocal corresponent a [i] es representa [j], i la corresponent a [u], [w].
Quan s’esdevé un d’aquests contexts, es parla de diftong. Un diftong és per tant una vocal i una semivocal juntes, òbviament dins una mateixa síl·laba.
En català, els contexts de diftong natural es produeixen sempre que topen una vocal seguida d’una semivocal. Aquest diftong s’anomena diftong decreixent, i és el diftong típic del català.
Ara bé, de manera natural, en català una vocal feble seguida d’una altra vocal no forma diftong, sinó que totes dues vocals mantenen la seva capacitat per ser nucli sil·làbic, òbviament de dues síl·labes independents.
Només en uns contexts molt determinats, una vocal feble seguida d’una altra vocal pot formar diftong. En aquest cas, el diftong s’anomena diftong creixent. Aquests contexts són, de més a menys abundant:
A grups del tipus V + SV + V. El diftong que es forma en aquest cas és sempre 
creixent (ex: no-ia [ˈnɔ.jə], ca-uen [ˈka.wən]).
A grups del tipus [k] o [ɡ] + SV + V. (Amb [k] només si s’escriuen amb qu). (pasqua [ˈpas.kwə], ai-gua [ˈaj.ɣwə).
+ anterior + posterior + tancada + oberta
[i] [u]
[ə]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada